dimarts, 29 d’abril de 2014

Transcendir la llosa

Passatges bcn
Projecte: Parc de la Solidaritat
Autor: Sergi Gòdia i Fran, (MMAMB) Arquitecto| Xavier Casas, Arquitecte
Localització: Esplugues de Llobregat, Barcelona
Any: 1995-1998

El Parc de la Solidaritat té una superfície de 40.000m2 i és un dels més grans de la ciutat. Un espai artificial, una plataforma trapezoïdal, que cobreix la Ronda de Dalt i uneix els barris de Can Clota i Can Vidalet.
El parc presenta diversos espais: zona de gespa, zona de jocs, pistes esportives, vies de trànsit i passeig. Aquest és travessat per un camí central, amb un tractament diferent del paviment que fa que destaqui entre la gran taca verda de la gespa, el qual uneix el carrer de l’Esport (barri de Can Clota) amb el carrer de Pau Torres (barri de Can Vidalet).
Quan arriba el vespre, presenta una il·luminació destacada amb llums de neó en filera que van puntejant el recorregut. La seva horitzontalitat queda trencada amb unes dunes de gespa que li donen un caràcter més orgànic. 

Un dels punts característics és l'escultura monumental situada a la banda de ponent, de 7 metres d’alçada, d’Alberto de Udaeta. Anomenada Atrium Libertatis està realitzada en acer cortén, i representa metafòricament la solidaritat entre persones.

El Parc no sols connecta dos barris, esdevé un espai públic urbà de referència per la ciutat.

diumenge, 27 d’abril de 2014

Passatge musical

Passatges bcn
Projecte: Túnel Sala Bikini
Autor: RCR arquitectes
Localizació: Barcelona
Any: 2007


Són les 9 del vespre. 
Una porta llevadissa ens indica l'entrada. 
Una gran expectació es desperta entre nosaltres. 
La prima línia blava marca el camí...

Durant el dia és un conducte inert que pot passar desapercebut per qualsevol, en canvi, quan arriba la nit desperta la curiositat de tots aquells que hi passen. 
Una de les traces que creuen l'Illa Diagonal connecta directament amb aquest túnel metàl·lic que esdevé una porta a l'experiència musical, al llarg de 60 metres de transició. La seva llum de neó obre una nova dimensió, doncs estan a punt d'endinsar-se, durant 3 hores de concert, en un viatge sense retorn.

divendres, 25 d’abril de 2014

Ville-Port II

Passatges bcn
Projecte: Alvèol 14
Autor: LIN-a
Localizació: Saint-Nazaire
Any: 2007

La base submarina de Saint-Nazaire, construïda per la Marina alemana durant la Segona Guerra Mundial, està situada directament al port de la ciutat antiga. Té una enorme escala (295m x 130m x 18m), amb parets de formigó de fins a 9 metres d'espessor. Aquesta estructura impressionant es transforma amb una mínima intervenció, on dues de les 14 antigues cel·les submarines es transformen en elements culturals. El búnquer és intrínsecament ambivalent: és alhora una barrera i un concentrador. 

La cèntrica ubicació al casc antic el va fer blanc dels atacs aeris a partir de 1942, que va destruir el 85% de la ciutat. La reconstrucció de la ciutat va començar en 1949 encara més lluny del port. El búnker, pràcticament il·lès, va seguir sent un poderós obstacle entre la ciutat i el port. Des de la dècada de 1990, la ciutat de Saint-Nazaire ha fet esforços per reviure el vincle històric entre el centre de la ciutat i el port. En 1991, l'artista d'il·luminació Kersale va il·luminar el port industrial amb el seu projecte, "La Nuit des Docks". En 1994, es va iniciar el projecte de planificació urbana "Ville-Port". 

ALVÈOL 14 es va dur a terme en una segona fase de projecte, aquest consta de 4 elements característics: la VIDA, un espai per a les formes d'art emergents; el VIP, la celebració d'esdeveniments contemporanis de música, estudis de gravació, i un arxiu; El CARRER, un conducte principal que travessa tot el Búnker, la connexió dels diferents programes i la creació d'interacció entre cadascuna de les cèl·lules. Una 'catifa de llum' que penja del sostre feta de varetes de metall i Leds que defineix l'espai, donant forma als volums foscos al llarg d'aquest camí entre els espais antics i de nova creació; el SOSTRE i la CÚPULA. Per vigoritzar el sostre a través d'un punt focal i fer-lo visualment accessible, té el potencial per convertir-se en un dels llocs web públics més importants de la ciutat. Una connexió vertical de Piranesi va ser creada per portar la llum natural al túnel i connectar els espais principals a les plantes superiors i el sostre, a més d'un bar amb vistes a l'espai de doble altura. 
Una àmplia escala puja a través d'un forat en l'obertura del sostre fins arribar a una plataforma experimental que alberga la cúpula geodèsica. Una cúpula re-utilitzada d'un edifici que anteriorment utilitzada com una coberta per a la unitat de radar estratègic de l'aeroport de Tempelhof (Berlín) des de 1984 fins a 2003. 
La cúpula té un espai per a l'experimentació, previst pel disseny de projectes artístics i musicals, un "grup de reflexió" en la construcció lleugera.

dimecres, 23 d’abril de 2014

Ville-Port I


Passatges bcn
Projecte: Port Saint-Nazaire
Autor: Manuel de Solà-Morales
Localizació: Saint-Nazaire
Any: 1996-2002

Hi ha perifèries geogràfiques, les que han donat origen al terme; però també n’hi ha d’històriques, lloc on el temps i la memòria han anat deixant al marge del que és quotidià. L’inconscient urbà molt sovint dissimula les àrees que no vol reconèixer, per incòmodes, confuses, conflictives. I, no obstant això, pot tractar-se de zones centrals des del punt de vista topogràfic. Igual que hi ha “centres històrics”, llocs que la historia ha considerat com a centres, hi ha perifèries fetes per la història. 

La història ha fet del port de Saint-Nazaire, perifèria: una història de records marcats pel sofriment i la destrucció. Per l’esforç en refer la ciutat bombardejada i per la presència de la Base submarina que materialitza el record de l’ocupació i la tragèdia. També hi ha històries més recents de zonificació segregativa, de banalitat ben pensant mirant cap a la platja, de crisis industrial als legendaris “Chantiers Navals”, de replegament centrípet enfront la creixent dispersió suburbana. 

La voluntat de re-afrontar la perifèria portuària és sobretot, per part de la ciutat, un acte d’intel·ligència. És una afirmació de consciència del present i de superioritat sobre el passat. Una superioritat només feta de respecte i coneixement. Reconèixer la perifèria serà, al projecte, assumir la condició híbrida de l’espai portuari, la seva gran capacitat d’allotjament, les seves franquícies amplies tant com els seus horitzons. I establir amb el centre urbà una relació de distància controlada que mantingui les diferències i els buits com l’expressió principal de l’espai. 
Buits al terra i buits a l’espai. Buits també al seu ús. Expectativa de coses encara per arribar. Sordina als llocs protagonistes, dignitat ausent per la memòria (les emocions). 

L’evident tensió monument-ciutat, entre un artefacte de 900.000 m3 , i una ciutat continua i homogènia però construïda amb una densitat molt baixa, inverteix, no obstant això, els termes aparents del que és perifèric. La nova semàntica es troba al marge, i el teixit urbà semblaria només un suport tranquil·litzant de la misteriosa emergència a la vora de l’aigua industrial. 
És delicat intervenir en una tensió espacial i psicològica com aquesta. Encara més com a arquitecte estranger, sempre ben rebut però també sotmès a la perenne sospita d’insensibilitat local. 

El projecte per Saint-Nazaire “Ville-Port”, elaborat en successives fases de concurs i d’execució, des del 1994 al 1998, planteja un Sistema de noves referències al territori portuari, que permetin imbricar la ciutat i el port en una nova relació, més oberta, mixta i activa. Aquests referents son, immediatament, el buit (places, aparcament) al centre i la Base Submarina; la rampa d’accés a la coberta de la Base, amb els seus edificis incorporats (hipermercat, habitatges); “l’atri porturari” creat dins la Base (vestíbul de sales d’exposicions, cinemes i restaurants). I a la distancia, envoltant aquest àmbit que marca la Base, les torres (noves i existents) sobre el port, i el reforç de les avingudes que l’abracen fonent tota l’àrea en una estructura laxa i poderosa. Una estructura de relacions visuals i funcionals, que marca efectivament un territori perifèric, mantenint plenament la vida de les seves indústries (sitges, frigorífics, arsenals, llotges i amarris de pesca) a la qual es barregen algunes, no moltes, funcions regionals i ciutadanes d’oci, cultura i comerç 

La doble penetració de la fortificació militar, feta accessible a les seves plataformes de coberta i en els seus alvèols al nivell de l'aigua, son traces que, pel seu llarg abast, enllacen la ciutat central amb l’horitzó obert del port i de l’estuari. Les referències circumdants, encara que llunyanes, de les sitges i edificacions en alçada, emfatitzen la magnitud dels buits intermedis i estableix l'escala i la nova condició perifèrica intensiva d'aquest territori.

dilluns, 21 d’abril de 2014

Ascensió al Castell

©Joan Massagué
©Joan Massagué
Passatges bcn
Projecte: Restauració Castelgrande
Localizació: Bellinzona (Suïssa)
Any: 1a part 1981-1991 2a part 1992-2000

Preservar = transformar, sense interrompre el procés, en una continuïtat contemporània.
Castelgrande a Bellinzona (Ticino-Suïssa), el projecte de restauració per l’arquitecte Aurelio Galfetti, acabat al 2000, representa un complex treball de construcció del paisatge Bellinzonese. Aquí el Castell pren un paper fonamental, testimoni de la historia de la ciutat des del Neolític fins el segle XIX i donant al conjunt construït una particular bellesa que ve donada per l’estratificació en el temps.

El llenguatge de l’arquitectura adoptada a Castelgrande per Galfetti, fusiona la modernitat amb la restauració d’una manera única. De fet, el mateix Galfetti postula que la transformació és una condició necessària e indispensable en la feina de la vida arquitectònica, on la restauració, que representa la reconstrucció del passat, no és trivial però ha de ser amb projecció cap al futur. I afegeix: “ L’única restauració possible és la que permet a l’edifici morir en pau… per mi significa la preservació de la restauració i l’actualització. L’acte de descobrir i posar en valor els factors expressius i particulars d’un edifici. D’aquesta manera, la restauració significa establir connexions, vincles entre una forma existent i la seva historia, per una banda, i el contingut indispensable d’avui en dia, requerit pels nous usos, per l’altre.”
En la relació entre antic i contemporani, els inevitables conflictes fan que sigui possible la comparació directa entre la història i el present, sense subordinar aquest últim als suposats valors del seu passat.

El nou significat de Galfetti, reconegut al projecte de Castelgrande, és una gran estructura d’espais públics amb dimensió territorial, un parc urbà al centre de la ciutat, que al mateix temps revela la seva història. Posa gran atenció al paisatge, també clarament evident a través de la recuperació dels vinyers, que fan del Castell un lloc terrenal de plaer del paisatge-mirador. Les dues torres, amb la seva dimensió urbana, el blanc i el negre, mitjançant un intel·ligent joc d’escales i recorreguts, condueix als visitants al cim per poder admirar tota la plana del Magadino, com també, les muntanyes que l’envolten. Una fusió perfecta entre historia, memòria, projecte, paisatge, futur… una atmosfera única en el camí als Alps.