Habitar el buit I

Passatges bcn

No és cap novetat que les diferències entre el que va ser el Pla Cerdà original (1859) i la manera en què finalment es va urbanitzar la ciutat van ser més que notables. De fet, per més que ara els barcelonins estiguem orgullosos del nostre Eixample ortogonal i no ens imaginem la ciutat possible amb cap altra trama, la veritat és que Cerdà no va despertar massa simpaties entre els barcelonins de l’època, i encara menys entre les classes burgeses.

Una de les seves idees era deixar lliures d’edificacions les zones centrals de les illes, per posar-hi jardins, generalment en forma de “passatges” entre dues barres paral·leles d’habitatges. No cal dir que els interiors d’illa es van anar omplint d’edificacions, sovint tallers o petites indústries familiars, i finalment es van acabar unint els dos laterals construïts, tancant les illes completament.

I així, de forma molt resumida, podem dir que va néixer un altre paisatge típic de Barcelona: el que veiem a l’Eixample des de les finestres que miren cap al pati d’illa.

Si avui Ildefons Cerdà obrís els ulls es mostraria més optimista i satisfet. De forma progressiva la ciutat recupera el seu plantejament urbanístic inicial i dota les illes de l’Eixample de zones enjardinades on la ciutadania pot gaudir del sol i la natura.

Des de 1987, Barcelona ha guanyat 45 patis interiors d’illa, el que ha permès que l’Eixample –un dels districtes més densos de la ciutat– compti amb nous espais verds que permeten incrementar la qualitat de vida dels barcelonins. L’objectiu de l’Ajuntament –i que gairebé ja s’ha complert– és que una de cada sis illes tingui un interior recuperat, el que significa que els veïns disposin d’un espai verd a menys de dos-cents metres de casa.

Ens molts casos, transcendeix del verd per convertir-se en un punt de trobada pels veïns del barri, un lloc on es fomenta la convivència i on s’organitzen activitats que es complementen al llarg del dia i l'època de l'any.